divendres, 29 de desembre de 2017

Projecte MANONDROALA

L'endemà ens vam llevar un altre cop amb els sons dels indris (Indri indri) (Babokoto en malagasi), com a despertador des de les cabanes de l'Eulophellia Lodge. El bosc el teníem a uns quants centenars de metres però la sensació era de tenir-los dins.
A primera hora sembla que es saludin tots alhora i es diguin el bon dia. Es munta un guirigall considerable que es sent a diversos quilòmetres!


Un cop esmorzats vam anar a visitar el Projecte MANONDROALA, un extensió de boscos secundaris preservats i gestionats per l'organització malagasi Mitsinjo amb l'ajuda de l'organització mediambiental finesa FANC (https://manondroala.wordpress.com/about/). L'organització Finesa està molt compromesa en la conservació de la biodiversitat i dels hàbitats de bosc plujós a Madagascar. Amb l'organització local Mitsinjo gestionen més de 400-500 ha de bosc plujós contigu al parc d'Analamazaotra, i cada any intenten reforestar i fer créixer aquest espai. Recordem que la vida de moltes espècies animals, i esepcialment la de l'Indri, depenen d'aquests boscos.


Com he comentat, la gestió in situ la porten malagasis que et fan de guia pels corriols que tenen marcats per visitar aquests boscos. El que trobarem és el mateix que hi ha al parc nacional d'Analamazaotra, de fet n'és la continuació natural, estan separats exclusivament per la carretera que ve d'Andasibe. Per aquest motiu ens va semblar que no ens aportaria res de nou respecte el que havíem fet el dia anterior dins el parc nacional, però sempre pots veure alguna espècia nova i almenys col·laboràvem en un projecte importantíssim.

Malgrat les expectatives inicials, he de dir que per sorpresa nostra, va ser un matí inoblidable!

Hi havia molt poca gent, tothom visitava el parc nacional... hi havia tres guies que sumaven en total 5 persones. Recordo que anàvem sols amb el nostre guia escoltant els indris. Estaven de xerrameca a dalt a les copes dels arbres. Estàvem caminant entre mig d'arbres per un corriol estret quan la noia va dir que ens quedéssim quiets que intentaria que veiéssim els indris de més a prop. Va començar a buscar un tipus de plantes per allà als voltants i anava mirant cap dalt buscant els indris. Va desaparèixer uns minuts. En aquell moment va aparèixer un australià amb el seu guia. Ens van fer quedar quiets una bona estona mentre anaven, amb la nostra guia, imitant els sons dels indris. Els guies parlaven amb un altre guia que se sentia lluny i van desaparèixer una estona. Ja començàvem a pensar que ens estaven prenent el pèl i no disposàvem de massa més temps... El noi australià no va aguantar, va agafar la motxilla i va desfer el caminet de tornada. De cop va veure la guia entre els arbres indicant-nos que la seguíssim ràpidament sense fer massa soroll. Vam arribar a un punt on era el tercer guia amb dos turistes més. Hi havia un grup d'Indris a dalt de tot dels arbres i el tercer guia estava fent també sons i ensenyant-los les fulles. Nosaltres amb els altres guiris ja somrèiem davant tot aquell espectacle, convençuts que la cosa quedaria com a una mica de teatre per a turistes... quan de sobte vam sentir un moviment de branques i fulles i vam veure un indri que baixava fins a mitja alçada de l'arbre.


La cosa ja no semblava una broma... van insistir que no parléssim ni ens moguéssim. I a l'instant, l'indri baixava fins a l'alçada del guia per a agafar-li de la mà el manac de fulles. Sempre atent als sorolls del voltant i amb els ull oberts vigilant els 360º, però aparentment tranquil, anava agafant fulles i menjant a poc a poc.


Ens van deixar apropar-nos un a un donant-nos una tija de fulles i posant-no al lloc al guia. En acabar les fulles anteriors l'Indri allargava el braç i t'agafava algunes fulles més. Sense pressa ni moviments bruscos. El vam tenir allà 2 o 3 minuts. Quan va decidir que ja en tenia prou va fer un bot i en mil·lèsimes de segon desapareixia branques amunt. La noia de l'altra parell crec que no va poder donar-li les fulles, però tots el vam tenir a poc més d'un metre!


Va ser una experiència indescriptible. Segur que estan acostumats a veure gent passejant per sota, perquè no semblava que tingués por de nosaltres en cap moment. És cert que ens van fer romandre totalment immòbils i en silenci, i va costar molt que baixessin... però de fulles en tenen per donar i per vendre! El fet és que tot i així va baixar, curiositat per uns personatges vestits en diversos colors que els donaven menjar? El cert és que aquí viuen en plena llibertat, tenen centenars d'hectàrees per recórrer entre aquests boscos i els del parc nacional, i no els estàvem donat cap llaminadura que no tinguessin a l'abast!
Un gran dia!


Després de l'experiència inoblidable amb els indris vam anar tirant tranquil·lament cap a Tana, ens esperaven encara 4 horetes de carretera i una bona caravana a l'entrada de Tana. Vam sopar i vam arreglar les maletes. L'endemà abans que sortís el sol agafàvem un vol cap al nord!

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada