Sakorikita

Aquest és el nom que rep el camaleó pantera (Furcifer pardalis) en malagasi. Havíem parat tot baixant cap a Ambanja precisament per trobar aquesta espècie. Aquí, aquest camaleó presenta una coloració particular i diferent al dels seus col·legues de més al nord.

La coloració varia molt d'un indret a l'altre i sol permetre el camuflatge amb la vegetació del lloc.

Les femelles menys vistoses, eren totes d'aquest color marró-tronja pàlid.

En el mateix lloc vam veure també un Menarana, en malagasi, (Leioheterodon madagascariensis) o Giant Hognose Snake en anglès.

Aquesta serp arriba al 1,5 metres de llargada i es troba pràcticament a tot Madagascar.

A partir d'aquí cap més parada fins al Port d'Ankifi per agafar una barca cap al port de Hell-Ville, a Nosy Be, l'illa més gran de l'arxipèlag homònim i on passarem 5 dies més visitant diverses illes.

Tandrekitra Maro Loko

En anglès, Mossy Leaf-tailed Gecko (Uroplatus sikorae). Al llarg del viatge vam tenir la sort de poder-los veure tres o quatre cops, el primer al bosc plujós d'Andasibe i la resta al Parc Nacional de la Muntanya d'Ambre. Com en la resta de casos, aquest exemplar el va localitzar el nostre guia, que anava buscant tota l'estona per poder-nos ensenyar espècies diferents. Nosaltres sols no hauríem vist pràcticament res!

Aquests dragons tenen un camuflatge que juntament amb l'habilitat per restar immòbils durant tot el dia, els fa completament invisibles.

Aquest pobre, no esperava trobar-se amb uns turistes amb ganes de fer-li un "book", i clar amb el flash (era ja vespre-nit) el vam acabar fen moure... Per aquest motiu, pel flash i perquè s'havia separat uns mil·límetres de la branca, podem veure clarament diferenciat el dragó de la branca on reposava, amb llum natural no el distingiríem pas.

A banda dels colors que mimetitzen perfectament la superfície de l'escorça de l'arbre on s'amaga i de la postura amb les potes del davant estirades endavant i les del darrera al costat de la cua; tenen tot el cos rivetejat amb un patró especial, una espècie de faldilletes que en contacte amb l'arbre desdibuixen el límit entre l'animal i la branca. Una joia de la natura.

És el camuflatge dut al màxim nivell!

Tana Kely Mitsingoloka

En anglès li diuen Camaleó del Nas blau del Nord, en malagasi, Tana Kely Mitsingoloka (Calumma linotum). Vam tenir l'ocasió de veure-la un parell o tres de cops dins el Parc Nacional de la Muntanya d'Ambre.

És una espècie petita de camaleó, endèmica de la Muntanya d'Ambre i voltants. Té una banya llarga, com l'espècie germana Calumma boettgeri que habita també al Nord, o la més gran i més estesa Calumma nasutum, però el que la caracteritza és el seu color blau a la punteta.

Rakolaka Madinika

La Brookesia tuberculata (Rakolaka Madinika en malagasi) és un petit camaleó endèmic de la regió de Diana i bàsicament del parc de la Muntanya d'Ambre.

Viu sempre al terra entre la fullaraca dels arbres i no fa més 3cm. Les Brookesia són els camaleons més petits que hi ha. De fet, la Brookesia minima o la recent descoberta Brookesia micra són encara més petites (la segona ostenta el rècord).

Camaleó de la Muntanya d'Ambre

El camaleó de la Muntanya d'Ambre (Calumma amber) o Tarondro Marevaka en malagasi.

Aquest és un mascle. Els caracteritza la petita banyeta al morro i les grans "orelles" darrera el cap. Les femelles són normalment verdes i no tenen la banyeta.

És una espècie endèmica de la Muntanya d'Ambre i se sol trobar durant el dia vora els camins i corriols del parc.

Per estar sempre a llocs de pas de gent, no es mostren tampoc a gust quan t'apropes amb la càmera, i com és típic en aquests animals, van movent-se de costat sutilment, fins a quedar "amagats" a l'altre costat de la branca. Per això sinó encertes amb la primera foto, el més habitual és agafar-los de costat però des de sota...

A sota la femella, de color verd intens i sense aquesta banya curta present en els mascles.

Tarondro

El Tarondro o Oustalet's chamaleon (Furcifer oustaleti) és un dels camaleons més estesos a Madagascar i un habitual de zones humanitzades. El trobàvem a prop de les carreteres i camins, i a branques i troncs dels marges dels camps cultivats.

Aquests eren mascles. Amb colors grisos-marronosos força apagats.

Però a la tornada, ja de nit vam veure també una femella. Estava ja dormint la pobra... Aquestes tenien colors més llampans marró-verdosos o molt verdós.

Un detall de la cua enrotllada, aquesta cinquena extremitat tant útil pels camaleons.

Fingoko Be

Aquest és el dragó gegant diurn (Phelsuma grandis) o Fingoko Be, en malagasi.

Força abans d'arribar a la Muntanya d'Ambre per la carretera d'Antsiranan a Joffreville vam tenir l'ocasió de veure ja dragons diürns i diversos camaelons. Gràcies a en Laurent. Els veia des del cotxe tot conduit!

Era curiós perquè a cada arbre n'hi podia haver un, però no més que un! Cada dragó controlava el seu territori i els seus dominis eren el seu arbre!

Pots pensar que amb aquests colors tant vistosos havia de ser realment fàcil de veure'ls... doncs no tant, però a diferència d'altres rèptils al cap d'una estona d'anar mirant troncs i branques n'anaves veien. Ara... els camaleons era un altre tema... n'hi havia per tot arreu però eren pràcticament impossible de veure'ls sense ajuda d'un expert...

Projecte MANONDROALA

L'endemà ens vam llevar un altre cop amb els sons dels indris (Indri indri) (Babokoto en malagasi), com a despertador des de les cabanes de l'Eulophellia Lodge. El bosc el teníem a uns quants centenars de metres però la sensació era de tenir-los dins.
A primera hora sembla que es saludin tots alhora i es diguin el bon dia. Es munta un guirigall considerable que es sent a diversos quilòmetres!

Un cop esmorzats vam anar a visitar el Projecte MANONDROALA, un extensió de boscos secundaris preservats i gestionats per l'organització malagasi Mitsinjo amb l'ajuda de l'organització mediambiental finesa FANC (https://manondroala.wordpress.com/about/). L'organització Finesa està molt compromesa en la conservació de la biodiversitat i dels hàbitats de bosc plujós a Madagascar. Amb l'organització local Mitsinjo gestionen més de 400-500 ha de bosc plujós contigu al parc d'Analamazaotra, i cada any intenten reforestar i fer créixer aquest espai. Recordem que la vida de moltes espècies animals, i esepcialment la de l'Indri, depenen d'aquests boscos.

Com he comentat, la gestió in situ la porten malagasis que et fan de guia pels corriols que tenen marcats per visitar aquests boscos. El que trobarem és el mateix que hi ha al parc nacional d'Analamazaotra, de fet n'és la continuació natural, estan separats exclusivament per la carretera que ve d'Andasibe. Per aquest motiu ens va semblar que no ens aportaria res de nou respecte el que havíem fet el dia anterior dins el parc nacional, però sempre pots veure alguna espècia nova i almenys col·laboràvem en un projecte importantíssim.

Malgrat les expectatives inicials, he de dir que per sorpresa nostra, va ser un matí inoblidable!

Hi havia molt poca gent, tothom visitava el parc nacional... hi havia tres guies que sumaven en total 5 persones. Recordo que anàvem sols amb el nostre guia escoltant els indris. Estaven de xerrameca a dalt a les copes dels arbres. Estàvem caminant entre mig d'arbres per un corriol estret quan la noia va dir que ens quedéssim quiets que intentaria que veiéssim els indris de més a prop. Va començar a buscar un tipus de plantes per allà als voltants i anava mirant cap dalt buscant els indris. Va desaparèixer uns minuts. En aquell moment va aparèixer un australià amb el seu guia. Ens van fer quedar quiets una bona estona mentre anaven, amb la nostra guia, imitant els sons dels indris. Els guies parlaven amb un altre guia que se sentia lluny i van desaparèixer una estona. Ja començàvem a pensar que ens estaven prenent el pèl i no disposàvem de massa més temps... El noi australià no va aguantar, va agafar la motxilla i va desfer el caminet de tornada. De cop va veure la guia entre els arbres indicant-nos que la seguíssim ràpidament sense fer massa soroll. Vam arribar a un punt on era el tercer guia amb dos turistes més. Hi havia un grup d'Indris a dalt de tot dels arbres i el tercer guia estava fent també sons i ensenyant-los les fulles. Nosaltres amb els altres guiris ja somrèiem davant tot aquell espectacle, convençuts que la cosa quedaria com a una mica de teatre per a turistes... quan de sobte vam sentir un moviment de branques i fulles i vam veure un indri que baixava fins a mitja alçada de l'arbre.

La cosa ja no semblava una broma... van insistir que no parléssim ni ens moguéssim. I a l'instant, l'indri baixava fins a l'alçada del guia per a agafar-li de la mà el manac de fulles. Sempre atent als sorolls del voltant i amb els ull oberts vigilant els 360º, però aparentment tranquil, anava agafant fulles i menjant a poc a poc.

Ens van deixar apropar-nos un a un donant-nos una tija de fulles i posant-no al lloc al guia. En acabar les fulles anteriors l'Indri allargava el braç i t'agafava algunes fulles més. Sense pressa ni moviments bruscos. El vam tenir allà 2 o 3 minuts. Quan va decidir que ja en tenia prou va fer un bot i en mil·lèsimes de segon desapareixia branques amunt. La noia de l'altra parell crec que no va poder donar-li les fulles, però tots el vam tenir a poc més d'un metre!

Va ser una experiència indescriptible. Segur que estan acostumats a veure gent passejant per sota, perquè no semblava que tingués por de nosaltres en cap moment. És cert que ens van fer romandre totalment immòbils i en silenci, i va costar molt que baixessin... però de fulles en tenen per donar i per vendre! El fet és que tot i així va baixar, curiositat per uns personatges vestits en diversos colors que els donaven menjar? El cert és que aquí viuen en plena llibertat, tenen centenars d'hectàrees per recórrer entre aquests boscos i els del parc nacional, i no els estàvem donat cap llaminadura que no tinguessin a l'abast!
Un gran dia!


Després de l'experiència inoblidable amb els indris vam anar tirant tranquil·lament cap a Tana, ens esperaven encara 4 horetes de carretera i una bona caravana a l'entrada de Tana. Vam sopar i vam arreglar les maletes. L'endemà abans que sortís el sol agafàvem un vol cap al nord!

Diademed sifaka

Tot i que l'única cosa que trencava el silenci eren els crits dels Indris, el primer lèmur que vam veure al parc d'Analamazaotra van ser els simpàtics Diademed sifaka (Propithecus diadema). Els indris van ser més vergonyosos i ens va costar una mica més de veure'ls.

N'hi havia molts, descansant i mirant-nos tranquil·lament des dels arbres de sobre.

Giraffe necked weevil

Giraffe necked weevil (Trachelophorus giraffa). Es tracta del coleòpter més elegant i original que mai he vist. EL coneixia molt abans d'anar a Madagascar, per reportatges, i sabia que a l'època en què anàvem a Madagascar Setembre-Octubre tot just començaven a sortir de l'època freda i que podia ser complicat de veure'ls, almenys a la zona d'Andasibe. Amb el guia vam estar inspeccionant les fulles de la planta sobre la qual viu, s'alimenta i amb la qual talla i confecciona una espècies de farcellet on diposita els ous. El guia em deixa que seria molt complicat però mentre ell inspeccionava per un costat una mata que teníem al costat del corriol, vaig veure'n un exemplar!! Aquest de la foto, una femella.

En la mateixa planta el guia va trobar un mascle que no tinc fotografiat. Els mascles tenen el coll encara més llarg!
Al terra hi havia un farcellet fet ja, així que aquest parell havien tingut temps de reproduir-se, tot i ser tot just principi de temporada!

Mossy Leaf-tailed gecko

Mossy Leaf-tailed gecko (Uroplatus sikorae). A Madagascar podem veure diversos leaf-tailed geckos, dragons de cua en forma de fulla. Remarco podem, perquè són abundants, però han desenvolupat un camuflatge sublim, tant ben adaptat a l'entorn que és pràcticament impossible de veure'ls durant el dia quan reposen immòbils per a no ser vistos.

Et diuen que tens un dragó a la branca o tronc del davant però no veu res. Te l'han d'indicar apropant-s'hi amb el dit per aconseguir discriminar els marges del rèptil. N'hi ha que simulen fins i tot les taques del líquens que hi ha sobre l'escorça de l'arbre. Impressionant!

A partir d'aquest dia anàvem amb compte de no recolzar-nos en una branca o arbre per por a aixafar-ne un!

Brookesia stumpffi

També vam tenir la sort de veure una Brookesia stumpffi, la nostra primera Brookesia. Es tracta d'un gènere de camaleons endèmics també de Madagascar que assoleixen mides molt molt reduïdes.

Els exemplars més grans d'aquesta espècie no fan més de 5-6cm, cua inclosa; però espècies com la Brookesia minima o la Brookesia tuberculata no arriben als 3cm. Recentment s'ha descobert una nova espècie encara més petita, la Brookesia micra, que de moment ostenta el títol de camaleó més petit del món. Dic de moment perquè a Madagascar encara es descobreixen noves espècies d'insectes, rèptils i fins i tot mamífers, hi ha zones encara inexplorades per l'home.

Camaleó de banya curta

Short-horned Chameleon (Calumma brevicorne)

Només entrar al parc ja vam trobar aquest camaleó. Bé, el va veure el guia que et fan agafar a l'entrada. La veritat és que costa moltíssim veure'ls! I els guies els veuen amb una facilitat...

Roman immòbils fins que t'hi acostes, llavors comença el joc. Si t'hi atances pel flanc esquerra per a fer-los la foto ells van fent moviment horitzontals lents i van desapareixent per la dreta. Si vas a l'altre costat i t'hi tornes a apropar, van girant cap a l'altre costat de la branca... Malgrat diguin que no es mouen i que van lentíssims... és complicat fer-los una foto!
Has d'apropar-te lentament, aturar-te, enfocar i disparar! A la segona foto ja s'haurà mogut amagant-se poc a poc per anar cap al darrera de la branca i et sortirà com si la fessis des de la seva panxa.

Black-and-white ruffed lemur

Black-and-white ruffed lemur (Varecia variegata)

Aquest és un dels lèmurs grans, en un moment que no m'ho esperava em va saltar a l'espatlla per impulsar-se cap un altre arbre i va ser com si et caigués un sac de 5kg a sobre! La resta de lèmurs són molt lleugers, ni els notes si en algun moment et passen per sobre, tenen de fet uns ditets allargats com persones petites que no fan ni força, però aquesta gran bola de pèl és un pes pesat!

Com veieu aquest era encara dins la reserva que comentava, el plàtan els torna bojos. A partir d'ara tot el que vam veure i fotografiar va ser en plena llibertat, ens vam negar a entrar en cap altra reserva d'aquesta mena.

Lèmur gris del bambú

Grey Bamboo Lemur (Hapalemur griseus)

Ens recorda a l'Sportive lemur que havíem vist als Tsingy, però aquest està actiu durant el dia. De fet, te els ull molt més petits que l'Sportive lemur, una clara adaptació a la foscor.

Lèmur marró de fron vermell

Red-fronted brown lemur (Eulemur rufifrons)

Aquests lèmurs els vam fotografiar a la reserva de Vakona de camí cap al Parc Nacional d'Analamazaotra. Els tenen en semi-llibertat en una illa de bosc secundari aparentment natural i força gran, però d'on no poden sortir perquè tenen por a l'aigua que l'envolta. Els alimenten amb fruita, de manera que estan acostumats a la presència humana. Tenir-los tan a prop és una experiència agredolça. Els animals viuen mig desnaturalitzats esperant el menjar que els donen com a únic estímul; és una simple atracció turística, que com a tal pagues.
No recomano en absolut visitar aquest tipus de reserves privades pel bé dels animals i pel missatge que donem com a turistes de respecte al medi natura i la vida en llibertat. És realment innecessari mantenir aquest tipus de pràctiques per veure uns animals que, amb un bon acabes veient en llibertat i bastant a prop, és cert, vam tenir lèmurs a mig metre nostre gairebé cada dia. Per curiositat o perquè ja saben qua algun turista els dóna menjar s'apropen fàcilment. No cal anar i mantenir aquest tipus de negocis d'explotació d'animals.


A a la zona d'Andasibe n'hi ha moltes d'aquestes reserves, nosaltres ens vam deixar convèncer per visitar-ne dues. Aquesta de Vakona on també tenen cocodrils en captivitat i algun altre animal en gàbia, com una fossa... molt lamentable. I la reserva de Pereyras. Aquesta última és només de rèptils, els tenen tots engabiats en condicions deplorables, molt poc espai, amb brutícia, una vergonya!