Projecte MANONDROALA

L'endemà ens vam llevar un altre cop amb els sons dels indris (Indri indri) (Babokoto en malagasi), com a despertador des de les cabanes de l'Eulophellia Lodge. El bosc el teníem a uns quants centenars de metres però la sensació era de tenir-los dins.
A primera hora sembla que es saludin tots alhora i es diguin el bon dia. Es munta un guirigall considerable que es sent a diversos quilòmetres!

Un cop esmorzats vam anar a visitar el Projecte MANONDROALA, un extensió de boscos secundaris preservats i gestionats per l'organització malagasi Mitsinjo amb l'ajuda de l'organització mediambiental finesa FANC (https://manondroala.wordpress.com/about/). L'organització Finesa està molt compromesa en la conservació de la biodiversitat i dels hàbitats de bosc plujós a Madagascar. Amb l'organització local Mitsinjo gestionen més de 400-500 ha de bosc plujós contigu al parc d'Analamazaotra, i cada any intenten reforestar i fer créixer aquest espai. Recordem que la vida de moltes espècies animals, i esepcialment la de l'Indri, depenen d'aquests boscos.

Com he comentat, la gestió in situ la porten malagasis que et fan de guia pels corriols que tenen marcats per visitar aquests boscos. El que trobarem és el mateix que hi ha al parc nacional d'Analamazaotra, de fet n'és la continuació natural, estan separats exclusivament per la carretera que ve d'Andasibe. Per aquest motiu ens va semblar que no ens aportaria res de nou respecte el que havíem fet el dia anterior dins el parc nacional, però sempre pots veure alguna espècia nova i almenys col·laboràvem en un projecte importantíssim.

Malgrat les expectatives inicials, he de dir que per sorpresa nostra, va ser un matí inoblidable!

Hi havia molt poca gent, tothom visitava el parc nacional... hi havia tres guies que sumaven en total 5 persones. Recordo que anàvem sols amb el nostre guia escoltant els indris. Estaven de xerrameca a dalt a les copes dels arbres. Estàvem caminant entre mig d'arbres per un corriol estret quan la noia va dir que ens quedéssim quiets que intentaria que veiéssim els indris de més a prop. Va començar a buscar un tipus de plantes per allà als voltants i anava mirant cap dalt buscant els indris. Va desaparèixer uns minuts. En aquell moment va aparèixer un australià amb el seu guia. Ens van fer quedar quiets una bona estona mentre anaven, amb la nostra guia, imitant els sons dels indris. Els guies parlaven amb un altre guia que se sentia lluny i van desaparèixer una estona. Ja començàvem a pensar que ens estaven prenent el pèl i no disposàvem de massa més temps... El noi australià no va aguantar, va agafar la motxilla i va desfer el caminet de tornada. De cop va veure la guia entre els arbres indicant-nos que la seguíssim ràpidament sense fer massa soroll. Vam arribar a un punt on era el tercer guia amb dos turistes més. Hi havia un grup d'Indris a dalt de tot dels arbres i el tercer guia estava fent també sons i ensenyant-los les fulles. Nosaltres amb els altres guiris ja somrèiem davant tot aquell espectacle, convençuts que la cosa quedaria com a una mica de teatre per a turistes... quan de sobte vam sentir un moviment de branques i fulles i vam veure un indri que baixava fins a mitja alçada de l'arbre.

La cosa ja no semblava una broma... van insistir que no parléssim ni ens moguéssim. I a l'instant, l'indri baixava fins a l'alçada del guia per a agafar-li de la mà el manac de fulles. Sempre atent als sorolls del voltant i amb els ull oberts vigilant els 360º, però aparentment tranquil, anava agafant fulles i menjant a poc a poc.

Ens van deixar apropar-nos un a un donant-nos una tija de fulles i posant-no al lloc al guia. En acabar les fulles anteriors l'Indri allargava el braç i t'agafava algunes fulles més. Sense pressa ni moviments bruscos. El vam tenir allà 2 o 3 minuts. Quan va decidir que ja en tenia prou va fer un bot i en mil·lèsimes de segon desapareixia branques amunt. La noia de l'altra parell crec que no va poder donar-li les fulles, però tots el vam tenir a poc més d'un metre!

Va ser una experiència indescriptible. Segur que estan acostumats a veure gent passejant per sota, perquè no semblava que tingués por de nosaltres en cap moment. És cert que ens van fer romandre totalment immòbils i en silenci, i va costar molt que baixessin... però de fulles en tenen per donar i per vendre! El fet és que tot i així va baixar, curiositat per uns personatges vestits en diversos colors que els donaven menjar? El cert és que aquí viuen en plena llibertat, tenen centenars d'hectàrees per recórrer entre aquests boscos i els del parc nacional, i no els estàvem donat cap llaminadura que no tinguessin a l'abast!
Un gran dia!


Després de l'experiència inoblidable amb els indris vam anar tirant tranquil·lament cap a Tana, ens esperaven encara 4 horetes de carretera i una bona caravana a l'entrada de Tana. Vam sopar i vam arreglar les maletes. L'endemà abans que sortís el sol agafàvem un vol cap al nord!

Diademed sifaka

Tot i que l'única cosa que trencava el silenci eren els crits dels Indris, el primer lèmur que vam veure al parc d'Analamazaotra van ser els simpàtics Diademed sifaka (Propithecus diadema). Els indris van ser més vergonyosos i ens va costar una mica més de veure'ls.

N'hi havia molts, descansant i mirant-nos tranquil·lament des dels arbres de sobre.

Giraffe necked weevil

Giraffe necked weevil (Trachelophorus giraffa). Es tracta del coleòpter més elegant i original que mai he vist. EL coneixia molt abans d'anar a Madagascar, per reportatges, i sabia que a l'època en què anàvem a Madagascar Setembre-Octubre tot just començaven a sortir de l'època freda i que podia ser complicat de veure'ls, almenys a la zona d'Andasibe. Amb el guia vam estar inspeccionant les fulles de la planta sobre la qual viu, s'alimenta i amb la qual talla i confecciona una espècies de farcellet on diposita els ous. El guia em deixa que seria molt complicat però mentre ell inspeccionava per un costat una mata que teníem al costat del corriol, vaig veure'n un exemplar!! Aquest de la foto, una femella.

En la mateixa planta el guia va trobar un mascle que no tinc fotografiat. Els mascles tenen el coll encara més llarg!
Al terra hi havia un farcellet fet ja, així que aquest parell havien tingut temps de reproduir-se, tot i ser tot just principi de temporada!

Mossy Leaf-tailed gecko

Mossy Leaf-tailed gecko (Uroplatus sikorae). A Madagascar podem veure diversos leaf-tailed geckos, dragons de cua en forma de fulla. Remarco podem, perquè són abundants, però han desenvolupat un camuflatge sublim, tant ben adaptat a l'entorn que és pràcticament impossible de veure'ls durant el dia quan reposen immòbils per a no ser vistos.

Et diuen que tens un dragó a la branca o tronc del davant però no veu res. Te l'han d'indicar apropant-s'hi amb el dit per aconseguir discriminar els marges del rèptil. N'hi ha que simulen fins i tot les taques del líquens que hi ha sobre l'escorça de l'arbre. Impressionant!

A partir d'aquest dia anàvem amb compte de no recolzar-nos en una branca o arbre per por a aixafar-ne un!

Brookesia stumpffi

També vam tenir la sort de veure una Brookesia stumpffi, la nostra primera Brookesia. Es tracta d'un gènere de camaleons endèmics també de Madagascar que assoleixen mides molt molt reduïdes.

Els exemplars més grans d'aquesta espècie no fan més de 5-6cm, cua inclosa; però espècies com la Brookesia minima o la Brookesia tuberculata no arriben als 3cm. Recentment s'ha descobert una nova espècie encara més petita, la Brookesia micra, que de moment ostenta el títol de camaleó més petit del món. Dic de moment perquè a Madagascar encara es descobreixen noves espècies d'insectes, rèptils i fins i tot mamífers, hi ha zones encara inexplorades per l'home.

Camaleó de banya curta

Short-horned Chameleon (Calumma brevicorne)

Només entrar al parc ja vam trobar aquest camaleó. Bé, el va veure el guia que et fan agafar a l'entrada. La veritat és que costa moltíssim veure'ls! I els guies els veuen amb una facilitat...

Roman immòbils fins que t'hi acostes, llavors comença el joc. Si t'hi atances pel flanc esquerra per a fer-los la foto ells van fent moviment horitzontals lents i van desapareixent per la dreta. Si vas a l'altre costat i t'hi tornes a apropar, van girant cap a l'altre costat de la branca... Malgrat diguin que no es mouen i que van lentíssims... és complicat fer-los una foto!
Has d'apropar-te lentament, aturar-te, enfocar i disparar! A la segona foto ja s'haurà mogut amagant-se poc a poc per anar cap al darrera de la branca i et sortirà com si la fessis des de la seva panxa.

P.N. d'Analamazaotra, Andasibe

A la costa est, el paisatge és radicalment diferent al de l'altiplà i al que vam veure a la costa de Morondava a Bekopaka. Aquí el clima és fresc i humit degut a les masses d'aire humides que venen de l'oceà Índic i que en xocar amb la barrera física que representa Madagascar, mantenen tota aquesta costa com una selva que s'estén de nord a sud.

Es tracta d'un ecosistema molt ric però molt fràgil que com la resta de l'illa està patint els efectes devastadors de la deforestació. Al voltant d'Andasibe es poden trobar encara alguns oasis preservats del bosc primari i bosc secundari. Quan parlem de bosc secundari parlem del bosc que després d'haver patit alteracions greus, per deforestació o altres factors, amb el temps ha recuperat el seu aspecte original. L'única diferència respecte un bosc primari es que sovint la freqüència d'espècies vegetals esperable és diferent i també hi podem trobar espècies que originalment no vivien al bosc primari. Nosaltres vam visitar el Parc Nacional d'Analamzaotra (bosc secundari) que es troba una mica més al sud del famós Parc Nacional Andasibe-Mantadia (bosc primari), per practicitat, arribar al Parc de Mantadia suposava moltes més hores de ruta i per gaudir del mateix espectacle.

Hi ha moments en que la frondositat de la vegetació et deixa a les fosques

És l'hàbitat de milers d'espècies vegatals, com les falgueres arborescents, gegants fòssils de les grans falgueres que van existir fa milions d'anys.

I l'hàbitat de nombroses espècies de rèptils i amfibis. A sota un camaleó de banya curta o short-horned chameleon (Calumma brevicorne)

O una Brookesia stumpffi

Un camaleó de Perinet o Band-bellied chamaleon (Calumma gastrotaenia)

O un Lined Day Gecko (Phelsuma lineata)

És també la casa d'aquest insecte fascinant, que vam estar buscant una bona estona... El giraffe necked weevil.

Libèl·lules iridiscents!

I papallones de tots colors

I per suposat, de nombroses espècies de lèmurs, entre elles, el gran l'Indri (Indri indri)!

O el simpàtic Diademed sifaka (Propithecus diadema)

És un entorn fascinant farcit de sorpreses, des dels detalls més petits i insignificants a formes i estructures gegants!

Les lianes de diverses espècies trepen, pengen i es caragolen entre elles i sobre altres espècies. Sovint el que sembla el tronc d'un arbre és el d'una liana que ha envoltat i engolit l'arbre i altres lianes.

Black-and-white ruffed lemur

Black-and-white ruffed lemur (Varecia variegata)

Aquest és un dels lèmurs grans, en un moment que no m'ho esperava em va saltar a l'espatlla per impulsar-se cap un altre arbre i va ser com si et caigués un sac de 5kg a sobre! La resta de lèmurs són molt lleugers, ni els notes si en algun moment et passen per sobre, tenen de fet uns ditets allargats com persones petites que no fan ni força, però aquesta gran bola de pèl és un pes pesat!

Com veieu aquest era encara dins la reserva que comentava, el plàtan els torna bojos. A partir d'ara tot el que vam veure i fotografiar va ser en plena llibertat, ens vam negar a entrar en cap altra reserva d'aquesta mena.

Lèmur gris del bambú

Grey Bamboo Lemur (Hapalemur griseus)

Ens recorda a l'Sportive lemur que havíem vist als Tsingy, però aquest està actiu durant el dia. De fet, te els ull molt més petits que l'Sportive lemur, una clara adaptació a la foscor.

Lèmur marró de fron vermell

Red-fronted brown lemur (Eulemur rufifrons)

Aquests lèmurs els vam fotografiar a la reserva de Vakona de camí cap al Parc Nacional d'Analamazaotra. Els tenen en semi-llibertat en una illa de bosc secundari aparentment natural i força gran, però d'on no poden sortir perquè tenen por a l'aigua que l'envolta. Els alimenten amb fruita, de manera que estan acostumats a la presència humana. Tenir-los tan a prop és una experiència agredolça. Els animals viuen mig desnaturalitzats esperant el menjar que els donen com a únic estímul; és una simple atracció turística, que com a tal pagues.
No recomano en absolut visitar aquest tipus de reserves privades pel bé dels animals i pel missatge que donem com a turistes de respecte al medi natura i la vida en llibertat. És realment innecessari mantenir aquest tipus de pràctiques per veure uns animals que, amb un bon acabes veient en llibertat i bastant a prop, és cert, vam tenir lèmurs a mig metre nostre gairebé cada dia. Per curiositat o perquè ja saben qua algun turista els dóna menjar s'apropen fàcilment. No cal anar i mantenir aquest tipus de negocis d'explotació d'animals.


A a la zona d'Andasibe n'hi ha moltes d'aquestes reserves, nosaltres ens vam deixar convèncer per visitar-ne dues. Aquesta de Vakona on també tenen cocodrils en captivitat i algun altre animal en gàbia, com una fossa... molt lamentable. I la reserva de Pereyras. Aquesta última és només de rèptils, els tenen tots engabiats en condicions deplorables, molt poc espai, amb brutícia, una vergonya!

Antananarivo

Tana pels amics!

Els noms en malagasi solen ser llarguíssims perquè són en general noms compostos que defineixen o expliquen alguna cosa. Tots els topònims començats amb Ant, And, i semblants indiquen a dalt, amunt, en alçada. I és típic de totes les poblacions que estan a d'alt de l'altiplà central. El nom de la capital ve a dir la ciutat del centenar a les altures, fent referència al centenar de soldats de la guàrdia reial que hi havia (la història real no la recordo...). El fet és que els noms esdevenen tant llargs que solen tenir una abreviatura, com Tana per Antananarivo.

Ens trobem en una ciutat molt poblada de cases baixes en general que ocupa una extensió enorme. És una ciutat amb molta vitalitat, és un formiguer de gent anat amunt i avall, i amb un trànsit infernal...

És una ciutat lluminosa, acolorida però on la pobresa és palesa com no ho havia estat a les zones rurals. Lògic d'altra banda...

Aquí les oportunitats per a la gent sense recursos, són escasses. El fet de viure en una ciutat limita la capacitat d'auto-subsistència que ofereix disposar d'una mica de bestiar o cultius, com pot fer la gent que viu tan sols a pocs quilòmetres de Tana. Això fa també que la delinqüència que no ens havia preocupat massa fins ara s'hagi de tenir present. De fet et recomanen no anar sol i visitar només les zones turístiques cèntriques i sempre de dia.

La ciutat s'enfila i tapissa diversos turons des dels quals es tenen molt bones vistes de la seva extensió.

Com hem vist al llarg dels poblets que hem anat creuant, els carrers de Tana són també un aparador continu de botigues o més aviat paradetes molt precàries, de venda al detall. Hi abunden els 'comerços' de recanvis d'automoció. A Madagascar el transport públic és gairebé inexistent i poc fiable, per tant, disposar d'un vehicle de qualsevol mena és important!

I les carnisseries? Si espereu trobar-hi un Bonpreu o un Condis anem malament, són iguals que el que hem vist fins ara!

Entres les cases s'alternen campanars d'esglésies i alguns minarets de mesquites. La majoria de la població és cristina protestant (52%) o catòlica (39%) tot i que barrejada amb la pràctica de les religions tradicionals i les costums i tabús tan i tan arrelats a Madagascar. L'Islam representa un percentatge baix (<5%), però tot i així es fa visible, sobretot al nord a la regió d'Antsiranana. No sembla que hi hagués cap problema religiós o cultural fora d'un cert recel a allò desconegut quan preguntaves. Al nord, on l'islam té una major presència, els musulmans són percebuts com "una gent una mica estranya", però la convivència semblava bona.