divendres, 2 de febrer de 2018

Cap Ankarana que hi falta gent

Ens dirigíem cap a Akarana per la RN6 per a visitar el Parc Nacional d'Ankarana, una continuació geològica del Park dels Tsingy de Bemaraha que havíem visitat dies abans a prop de Bekopaka.

El trajecte passa per diversos poblats senzills que viuen de l'agricultura, del bestià i de l'artesania. Cada poblat exposa arran de carretera els seus propis productes, talles de fusta, cistelleria a partir d'una planta tipus vímet, estris de cuina de metall, etc. Hi trobes també botigues de telefonia com podríem trobar a qualsevol altre lloc. De fet a Madagascar la cobertura és del ~100%. Ells mateixos en fan broma, les carreteres no et permeten anar pràcticament enlloc i la sanitat i els altres serveis són molt dolents, però de senyal de telèfon en tens allà on vagis! El govern va estendre una àmplia xarxa d'antenes i repetidors per tota la geografia malagasia, que permet estar connectat en qualsevol punt; un fet important en un país on les comunicacions són pràcticament inexistents.
Els telèfons funcionen amb unes targetes que prepagament que pots comprar en botigues perdudes per tot arreu, com aquesta:


Com en altres indrets d'aquest país, és fàcil rebre un somriure pel simple fet de passar pel davant.


La RN6 és la carretera més important que baixa d'Antsiranana passant per Akarana i continua fins a unir-se a la RN4 que arriba fins a Tana. Estic parlant de carreteres RN, les més importants de Madagascar, les úniques teòricament asfaltades.... Com entendreu, qualsevol trajecte que sobre el mapa calcularies en 1-1,5h pot esdevenir una accidentada ruta de 3-4h. Aquest fet, fot sonar graciós però condiciona la vida d'aquella gent.


Les carreteres estan sempre plenes de gent caminant amb farcells amb coses per a vendre o per canviar per altres productes uns quants pobles més avall. Trobes carros tirats per cebús carregant porcs o altres coses comprades uns quants quilòmetres més amunt aquell matí o el dia abans. O bicicletes amunt i avall amb pollastres vius lligats de potes i penjant de les alforges del darrera per a vendre a un altre lloc que no tenen animals! Recorren molts quilòmetres per qualsevol motiu. Anar a l'hospital més proper els pot suposar caminar o pedalar durant 1 o 2 dies fent nit pel camí! Una vida dura. I et trobes gent a tota hora, durant el dia però també un cop caiguda la nit, amb el risc d'accidents que això suposa...


I als cotxes... sempre hi cap una persona més. I un matalàs més, i bidons amb aigua o benzina...


Deixo una fotografia de la palmera més curiosa que he vist, la Ravenala madagascariensis. En aquesta regió era força comuna. És el símbol de Madagascar. De fet, és una planta de la família de les Strelitzies i se la coneix com arbre del viatger.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada