Baixant de l'Altiplà

Deixant Antsirabe, el paisatge es va tornant més verd, continuem a l'altiplà per un pèl més baixos i apropant-nos a la cara més plujosa de l'illa. Aquí s'aprofita pels cultius de regadiu, principalment d'arròs.

L'arròs és el puntal de l'alimentació malagasi. A taula no hi manca mai un vol gegant d'arròs per compartir i després la carn o el que sigui per cadascú. Ells diuen que mentre que un estranger acompanya el plat amb una mica d'arròs a mode de pa, ells acompanyen l'arròs amb una mica de car, verdures... De fet, l'arròs que preparen es pot menjar pràcticament sol, tenen una varietat d'arròs rosat amb un gust suau que entra la mar de bé. Sovint els arrossos els serveixen aromatitzats amb coco, amb un gust molt subtil, però que el fa molt llaminer.

S'observen terrenys on sembla que s'estiguin fent créixer arbres fruiters o s'estigui reforestant el terreny. La desforestació és sens dubte el principal problema mediambiental de l'illa. Malgrat estar prohibida, la crema de boscos avança sense aturador, arreu es veuen extensions ennegrides per les cremes que realitza la gent local, ja sigui per a sembrar, ja sigui per a esperar brots de gespa tendra per al bestiar.
Amb una població d'uns 23 milions d'habitants, al meitat que Espanya i s'està arrasant una superfície fins i tot més gran, de tal manera que d'aquí a pocs anys no quedaran boscos a Madagascar. Aquest fet es fa palès a vista d'ocell mirant el país a través del Google Earth, especialment la cost est, una regió típicament coberta per extensions continues de boscos i selves plujoses, que actualment han desaparegut per deixar lloc a un trist paisatge de pedaços de color verd fosc (bosc primari o secundari) envoltats de llargues extensions desforestades d'un verd clar.
Les conseqüències d'aquesta desforestació són múltiples, com l'empobriment del sòl, l'erosió, els canvis de règim hídric, empobriment de la diversitat vegetal i l'extinció de moltes espècies animals i vegetals. Aquest últim punt, la pèrdua d'hàbitats de moltes espècies animals, és el que està fent que pràcticament totes les espècies de lèmurs estiguin avui en dia en risc elevat d'extinció. Per això ens trobem de tant en tant, organitzacions no governamentals (sovint estrangeres) que compren sòl i intenten revertir penosament aquesta tendència, mitjançant la reforestació amb espècies autòctones.

En aquesta zona els productes d'artesania que venen als turistes canvien, si a la zona de Morondava-Bekopaka predominaven les talles de fusta de palissandre, aquí es treballa principalment una espècie de vímet, per a fer cistells i productes de decoració.

A prop de Tana (l'abreviatura d'Antananarivo, la capital) els camps destinats a fer fang i coure maons augmenta en volum i en freqüència, indicador segurament de la proximitat d'una capital amb una població que s'apropa als tres milions d'habitants.

Antsirabé

Al mig de la Grande Avenue, al bell mig d'Antsirabé, destaca un monument que et trasllada segons com, a l'antic Egipte. Es tracta d'un monument als diferents pobles que conformen aquest país. Hi trobem tots els noms: Antakarana, Antandroy, Antanosy, Antefasy, Antemoro, Antesaka, Bara, Betsileo, Betsimisaraka, Bezanozano, Mahafaly, Antambahoaka, Merina, Sakalawa, Sihanaka, Tanala, Tsimihety i Zafisoro i a sota cadascun, representada alguna de les seves característiques o tradicions com a poble.

Aquí a Antsirabé, la població pertany majoritàriament al grup Merina. Els Sakalawa per exemple, és un altre poble malagasi que trobem al nord-oest. Ho comento perquè les dones sakalawa són unes de les que solen pintar-se la cara amb motius florals, si ho busqueu a google en trobareu moltes imatges.

Els monuments als 18 pobles originals de Madagascar apareix en diferents localitats de l'illa. En algun moment des del govern, van voler passar pàgina a les guerres i disputes entre ètnies i regions i des de llavors han esmerçat tots els esforços en inculcar-se el respecte entre pobles, ètnies i religions. Per això parlo de pobles; perquè és molt important per a ells evitar qualsevol referent que pugui tenir una connotació racista, mai no parlen d'ètnies. La realitat és que com a tot arreu hi ha grups que estan més discriminats que altres, i popularment es manifesta menor simpatia per uns o altres... També és veritat que amb el temps va tenint lloc una lenta barreja entre comunitats i pobles.

Al centre, al costat del monument als pobles, trobem la zona més administrativa on hi ha els edificis més importants, com l'edifici de correus

Trobem, més endavant l'Hôtel des Thermes, d'estil colonial (1896). És un dels hotels amb més reputació de la ciutat. Originalment els francesos van explotar les aigües termals de la regió fent-ne un balneari. L'Hotel encara manté la piscina amb aigua calenta termal. Els francesos van practicar una política de segregació activa desplaçant la població malagasi fora del centre ostentós francès. Per aquest i molts altres motius, actualment els francesos no estan del tot ben vistos entre la població, el record és bastant amarg, t'expliquen com a banda de menystenir-los com a poble inferior, els francesos van saber explotar-ne els recursos però sense fer res per a la població del país i sense deixar ni infraestructures ni res d'utilitat en marxar-ne. Et posen com a exemple altres imperis colonials com l'anglès, que van deixar a les seves colònies extenses xarxes ferroviàries, ports, indústries mineres... a diferència de França. Encara avui tot i ser independents perceben encara la influència i manipulació de l'ombra de França sobre les institucions i els principals sectors econòmics de Madagascar, tot i que està apareixen una altra ombra cada cop més influent, la xinesa...

Una mica després de l'estació de trens a la Rue Benyowsky entre la Rue d'Ambositra i l'Hotel Appartements d'Hôtes Marciloui s'aixeca el mercat de carrer d'Antsirabé. Aquest barri ja no gaudeix de carrers asfaltats com el centre, tot i estar-hi a prop, ja és a l'altre costat de les vies del tren i es veu molt més humil.

Verdures i fruties de tots colors al mig del carrer, això si, amb botiguetes o paradetes de fusta amb el gènere més arreglat. Aquí, a diferència de Belo Tsiribihina els únics turistes érem nosaltres i no passàvem inadvertits entre els malagasis...

Per cert, parlo de malagasi en comptes d'emprar el terme malgaix per un motiu. Parlant amb en Tzato, un dels nostres guies i amb d'altra gent, vam veure que insistien en parlar de llengua o poble malagasi i no usar el terme malgaix. Ens explicaven que provenia de l'ús malintencionat dels francesos de mal i gâcher, que vindria a voler dir mal-desaprofitat, malgastat amb una connotació de deixalla, residu per referir-se al poble malagasi. Aquest terme els resulta ofensiu així que malgrat que la majoria de llengües l'han incorporat al seu diccionari per a referir-s'hi, aquí l'evitaré.

La carn que es ven, està allà al mig a temperatura ambient i amb mosques per sobre. Bé, com a casa nostra fa ara un segle i mig. T'has de treure les manies de sobre, que tampoc passa res. De fet per més bona cara que fessin els llocs on menjàvem el menjar venia del mateix lloc, un cop cuit tot alimenta. I es que tot el que menjàvem estava tant bo, que t'oblidaves d'aquests detalls! L'aigua corrent és un altre tema, aquí si que calia vigilar...

Més tard vam visitar un taller on treballaven la banya de cebú per fer coberts, gots i objectes de decoració. La venda d'artesania als turistes, de la fusta treballada, dels cistells, de la banya d'animals... és una font d'ingressos importants per a ells.

Direcció Costa Est!

Ha passat gairebé una setmana i toca tornar cap Antananarivo per continuar amb la segona part del viatge. Però abans... cal desfer el llarg camí fins a Antsirabé i després fins a Tana.

El viatge és llar però distret, la carretera és plena sempre de gent. Aquí tothom es mou amunt i avall, la gent he de fer quilòmetres per anar al metge a la ciutat més propera que pot tenir a 4h en cotxe, o per vendre els animals o allò que produeix... En la foto de sota veiem un camió carregat de cebus i un peugeot 405 avançant en un moment adient. Ho comento perquè els accidents també són normals, les condicions de les carreters i dels vehicles no ajuden...

La majoria de la població es desplaça a peu en bicicleta o en moto, però existeixen una espècie de busos-furgoneta que és potser el mitjà de transport públic més habitual. Sempre van atapeïts i per més pler que vagin sempre hi cap algú més.... amb tot el que porta...

Al llarg de la carretera pots trobar-te amb gent arreglant-se el seu cotxe o moto, s'ha de ser autosuficient en aquest país! Si tens una avaria i no la pots arreglar tu mateix o amb ajuda d'algú que passi per allà no et queda més remei que quedar-te esperant uns quants dies fins que arribi l'ajuda. EL dia que anàvem a Morondava ens vam trobar un camió prata amb el motor a la vista i dues persones mirant-s'ho. Doncs ara, tornant, 5 dies després encara hi eren.

Per aquest motiu estan proliferant marques asiàtiques de cotxes, furgonetes i sobretot motocicletes, que a Europa ni coneixem. Els recanvis de vehicles europeus no són fàcils de trobar, ni barats.

Un altre aspecte de l'altiplà de Madagascar que es veu a la resta de l'illa però en menor mesura, és la diversitat de construccions i materials de construcció emprats per a fer-se una casa. Des de la totxana i materials de construcció més occidentals de les famílies més benestants

Fins als materials naturals tradicionals com la fusta

El fang i la palla

Les totxanes se les fabriquen ells mateixos. Hi ha una indústria dispersa per tota l'illa de producció local de totxana a partir de fang emmotllat i cuit.

Aquesta diversitat és fa patent en poblats on es barregen els diferents sistemes de construcció un rera l'altre.

Avinguda dels Baobabs

Reniala o Baobabs de Grandidier (Adansonia grandidieri) a l’Avinguda dels Baobabs, entre Morondava i Belon'i Tsiribihina, a la regió de Menabe (Oest Madagascar)

Aquest tram de la carretera n.8 deu ser el més fotografiat de Madagascar. Les dimensions descomunals dels baobabs que creixen a banda i banda de la carretera ja són un atractiu per si sol però, en caure el sol, els colors fan d'aquest indret un racó màgic. I el habitants dels poblats del voltant ho saben i cada dia hi munten paradetes, per intentar vendre als turistes figures de baobabs tallades en fusta palissandre i altres tipus d'artesania local.

Aquesta és una de les postals que tot turista mira d'endur-se de Madagascar. Val la pena el llarg viatge des de la capital per presenciar aquí una posta.

Mercat a Belo Tsiribihina

Tornant cap a Morondava vam haver de desfer el camí fet dos dies abans i arribats a Belo Tsiribihina vam dinar i vam aprofitar per fer un vol pel mercat

Aquesta població sol ser un punt de parada per carregar benzina, dinar i descansar després de 3 hores de viatge mogudet en 4x4 i un tram de navegació en transbordador pel riu Tsiribihina.

És un poblet petit de casetes i barraques petites, i carrers de terra convertits en passadissos d'un mercat improvisat ofegat de gent en moviment. S'hi ven de tot, fruites, verdures i llegums, algunes de les quals no havíem vist mai abans, però també carn i peix. Tot exposat al llarg del carrer.

Aquest poblet és un punt d'inflexió per tothom qui viatja de Morondava-Bekopaka o la inversa, és la ruta obligada si es vol visitar el famós parc nacional dels Tsingy de Bemaraha.

Ring-tailed Vontsira

Aquest mustèlid, un Ring-tailed Vontsira (Galidia elegans) ens va fer companyia una bona estona per sota els Tsingy.

Aquesta espècie la vam trobar a altres llocs. Estava acostumada a la presència d'humans, de fet es passejava a poca distància tot olorant el terra per si queia res comestible.

El paradís de les aus

D'aus en vam veure moltes, moltíssimes. Aquest ocell és una de les diverses espècies que trobaves en les coves de sota els Tsingy. Es tracta d'un Forest Rock Thrush (Monticola sharpei).

Crec que la presència d'humans que sovint paren a fer un mos en aquestes zones més fresques afavorien la seva presència, sempre atent a una molla de pa que et queia.

Als boscos a la base dels Tsingy vam poder observar entre altres espècies, aquest Coquerel's Coua (Coua coquereli)

O diversos exemplars de Madagascar Paradise Flycatcher (Terpsiphone mutata mutata)

Sportive lemur

Aquí als Tsingy vam tenir també l'ocasió de veure un exemplar de Sportive lemur (Lepilemur randrianasoloi). Es tracta d'una espècie d'hàbits nocturns difícil de veure de dia, que no hauriem vist sense la bona vista i experiència del guia del parc que ens acompanyava.

En arribar estava endormiscat en la biforcació de tres branques dalt d'un arbre, però la nostra presència i el soroll de trepitjar les fulles seques acumulades a sota, el van despertat.

Aquests petits lèmurs juguen una mica al camuflatge i a romandre quiets durant el dia per a passar inadvertits durant les hores en què poden ser més fàcilment presa de predadors, així que en sentir tanta fresa el vam posar en alerta ràpidament.

Decken's Sifaca

Aquí als Tsingy és on vam poder veure per primer cop lèmurs, aquest grup de primats que només podem trobar a Madagascar. En començar l'excursió vam poder veure una mare de Sifaca de Decken, Propithecus deckenii amb el fill a l'esquena. Va ser un moment especial. Si bé és cert que va ser el primer i que al llarg del viatge vam tenir la sort d'observar i interactuar amb moltes altres espècies de lèmurs, cada cop es va repetir la mateixa sensació. La màgia de la seva presència respectuosa, curiosa i la confiança mútua i la sensació de compartir molt més que el fet d'ésser primats, tot un privilegi.

Els petits s'agafen amb força al pelatge de la mare i malgrat els salts i la força amb que s'impulsen romanen ben agafats.

Hi ha altres espècies de Sifaca a Madagascar. La majoria, amb excepció de 3 espècies, es reconèixen ràpidament per un predomini del color blanc. N'hi ha de completament blancs i altres amb les orelles, el cap, o altres zones de color negre o marró fosc.

En una altra zona del parc vam poder veure uns quants exemplars més de Sifaca de Decken a les capçades dels arbres, alimentat-se dels seus fruits blancs tot observant-nos amb aquests ulls penetrants

A aquells a qui els apassiona la fauna que viu amb nosaltres en aquest planeta, saben que aquest país és únic i la fauna i flora que hi veurà, diferent a tot allò que ha vist fins el moment

Tsingy de Bemaraha

Parc Nacional dels Tsingy de Bemaraha, regió de Melaky (Est Madagascar)

Es tracta d'unes formacions rocoses creades com a conseqüència de l'erosió continuada al llarg de milions d'anys, d'una gran massa calcària formada fa molts molts anys per sedimentació al fons del mar. No és una muntanya aïllada sinó una espècie de serralada-altiplà que recorre el terç nord-oest de Madagascar de nord a sud i en aquesta regió són visitables en el que es coneix com a parc dels Tsingy de Bemaraha. Com a recordatori del seu origen marí, trobem restes de fòssils per tot arreu.

El mot Tsingy en malagasi vol dir 'caminar de puntetes'. No podrien haver trobat una paraula millor per a descriure aquest terreny tan poc amable. Segons ens explica el guia del parc, seria impossible endinsar-se en aquestes formacions sinó fos per la feina feta fa anys per uns espeleòlegs francesos que per a estudiar aquestes formacions van equipar una part del que avui es el parc nacional amb escales, cadenes, baranes i ponts sospesos.

Avui, representa un atractiu turístic importantíssim per aquesta regió. Malgrat trobar-se perdut en el no res, a tres dies en cotxe des de la capital, és visitat per la majoria de turistes que viatgen a Madagascar tot i haver de destinar-hi una setmana del viatge!

La geologia és fascinant (canyons, barrancs, penya-segats, coves i formacions rocoses molt capritxoses) però també ho és la flora i la fauna que acull. Caminant en silenci es poden observar diverses espècies d'ocells, petits mamífers i lèmurs! Aquest parc és l'hàbitat de diverses espècies de lèmurs, entre ells, els Sifaca de Decken's. I és precisament pel fet d'haver estat sempre un indret impracticable pels malagasis que es troba intacte, tal com el van descobrir els primers francesos que van aconseguir endinsar-s'hi.

La ruta comença al bosc i ascendeix entre 300 i 400m per sobre el nivell del riu Manambolo per escales escavades a la roca amb ajuda d'alguna cadena o ferro a mode de via ferrada fins a la capçada d'aquesta formació.

Després tornem a endinsar-nos en les 'profunditats' baixant entre les punxes per escales i taulons encaixats estretament entre les parets de roca abrasiva dels Tsingy.

A sota, hi trobem canyons estrets, coves i túnels estrets i cavitats enormes on la temperatura és molt més agradable, on la llum hi arriba amb dificultat i on, per sorpresa, és l'habitat de diverses espècies.