dimarts, 9 d’agost del 2011
Girona, una ciutat de colors
El Call de Girona i tot l'entorn del riu és una font inesgotable de racons per obtenir bones fotos
dilluns, 8 d’agost del 2011
Libèl·lules dels Ports de Tortosa-Beseit
Fa un dies d'excursió pel parc Natural dels Ports vaig tenir l'ocasió de fotografiar dos exemplars de dues espècies diferents de libèl·lules, els dos prou confiats com per deixar-se fotografiar de ben a prop. Sort perquè duia només el macro de 60mm!
La primera és una femella de Sympetrum fonscolombii, força comuna al nostre país i a la resta de països mediterranis (a la pàgina Natura en tenia ja una de fotografiada a Sardenya):
La segona és un exemplar mascle de Orthetrum coerulescens. Tot i que també sembla ser força comuna, aquesta espècie no la tenia fotografiada i em va costar un pèl més identificar-la:
A simple vista i tenint en compte la variabilitat intraespècie, no es fàcil de diferenciar de O. brunneum, O. nitidinerve ó O. chrysostigma. D'entrada i gràcies a la paciència que va mostrar l'exemplar de les fotos, el detall de les imatges permetia descartar O. chryostigma, caracteritzada segons diverses fonts, per presentar una franja clara a banda i banda del tòrax que la resta d'espècies (inclòs l'exemplar fotografiat) no presenten. No obstant entre les altres tres opcions ja no estava tant clar. Comparant amb fotografies d'exemplars mascle d'aquestes espècies, les diferències no eren sempre tant evidents. Està descrit que O. brunneum té la cara d'un color blau clar i en el meu exemplar és entre blau cel i marró clar:
I respecte O. nitidinerve, a part de ser una espècie menys freqüent que O. coerulescens, un dels trets diferencials que la descriuen és tenir un dels radis i una part dels marges de les ales de color groc (el meu exemplar els té tots foscos). Per tant tot apuntava a O. coerulescens.
El que sembla ser clau per a la identificació de molts odonats és la comparació dels genitals secundaris. En la imatge següent de l'esquerra, es mostra un esboç d'aquests òrgans d' A - O. coerulescens, B - O. brunneum i C - O. nitidinerve. No sóc en absoult, un entès en odonats (tot el contrari), però l'observació del detall d'una de les fotografies (a la dreta) m'acava de decantar cap a O. coerulescens:
La primera és una femella de Sympetrum fonscolombii, força comuna al nostre país i a la resta de països mediterranis (a la pàgina Natura en tenia ja una de fotografiada a Sardenya):
La segona és un exemplar mascle de Orthetrum coerulescens. Tot i que també sembla ser força comuna, aquesta espècie no la tenia fotografiada i em va costar un pèl més identificar-la:
A simple vista i tenint en compte la variabilitat intraespècie, no es fàcil de diferenciar de O. brunneum, O. nitidinerve ó O. chrysostigma. D'entrada i gràcies a la paciència que va mostrar l'exemplar de les fotos, el detall de les imatges permetia descartar O. chryostigma, caracteritzada segons diverses fonts, per presentar una franja clara a banda i banda del tòrax que la resta d'espècies (inclòs l'exemplar fotografiat) no presenten. No obstant entre les altres tres opcions ja no estava tant clar. Comparant amb fotografies d'exemplars mascle d'aquestes espècies, les diferències no eren sempre tant evidents. Està descrit que O. brunneum té la cara d'un color blau clar i en el meu exemplar és entre blau cel i marró clar:
I respecte O. nitidinerve, a part de ser una espècie menys freqüent que O. coerulescens, un dels trets diferencials que la descriuen és tenir un dels radis i una part dels marges de les ales de color groc (el meu exemplar els té tots foscos). Per tant tot apuntava a O. coerulescens.
El que sembla ser clau per a la identificació de molts odonats és la comparació dels genitals secundaris. En la imatge següent de l'esquerra, es mostra un esboç d'aquests òrgans d' A - O. coerulescens, B - O. brunneum i C - O. nitidinerve. No sóc en absoult, un entès en odonats (tot el contrari), però l'observació del detall d'una de les fotografies (a la dreta) m'acava de decantar cap a O. coerulescens:
dissabte, 6 d’agost del 2011
La Flor de neu del Catllaràs
En el Catllaràs persisteix una petita població de Leontopodium alpinum o Flor de neu, gràcies a les condicions particulars que es donen a l'indret on creix. És curiós perquè mai l'he vista en els llocs del Pirineu on se suposa que creix normalment i ha estat al Catllaràs, on esdevé una raresa, que l'he pogut fotografiar per primer cop.
Confio amb el seny i respecte de la gent que ensopegui amb aquesta petita població de Flor de neu perquè en el futur pugui continuar sorprenent a altres excursionistes o amants de la natura que es perdin per la serra del Catllaràs.
Confio amb el seny i respecte de la gent que ensopegui amb aquesta petita població de Flor de neu perquè en el futur pugui continuar sorprenent a altres excursionistes o amants de la natura que es perdin per la serra del Catllaràs.
dilluns, 1 d’agost del 2011
Garmo Negro
El Garmo Negro és un dels 3000 més occidentals del Pirineu i un dels cims més freqüentats de la zona de Panticosa a l'estiu. L'ascenció des del balneari de Panticosa permet superar els 1400m de desnivell en tan sols 4h i això es deu a que no existeix pràcticament aproximació. En comparació a altres muntanyes, l'ascensió és directa amb pendent constant fins al cim. Des del mateix balneari es pot veure el cim de l'Argualas i intuir el cim de Garmo Negro allà mateix a sobre nostre. La ruta normal no presenta pràcticament dificultats tècniques, es tracta d'una ascenció exigent només pel desnivell que presenta.
L'ascensió comença a l'aparcament de l'altre costat del pantà (~1650m) agafant un corriol sense indicacions que s'enfila en ziga-zaga pel costat dret del torrent de les Argualas fins la Mallata Baja de las Argualas, un prat alpí amb vistes privilegiades. Aquí s'acaba el bosc de pi negre i el sol comença escalfar l'espatlla.
El corriol tomba cap a la dreta per enfilar un pendent herbós que a finals de juliol està tapissat de tot tipus de flors:
Aquest corriol permet superar un ressalt rocós fins la Mallata Alta de las Argualas (~2200m).
En aquest punt el camí es bifurca i s'ha d'escollir si es vol pujar pel costat dret del circ que envolta la Mallata Alta superant les seves muralles per un corriol que s'enfila en pendents de gespa o si seguim el sender que entra al circ. Veient que els dos grups que portem davant escullen la primera opció, decidim seguir el de l'esquerra, entrant al circ. El corriol transcorre entre tarteres pel costat dret fins a sota del barranc de Pondiellos.
Un cop sota del pedregós barranc de pondiellos, descartem pujar-lo (una segona alternativa) i seguim cap a l'esquerra (la dreta en l'anterior fotografia) en direcció al barranc de las Argualas, enfilant-nos pels pendents herbosos entre les grades de roca per sobre d'aquest barranc. El corriol s'acaba perdent i tot sembla indicar que continua ja pel fons de barranc. Tot i així en aquest punt trobem un torrent d'aigua a la nostra dreta per on sembla possible pujar i superar l'última grada. I sí, és possible però amb una grimpada de II-III grau que no esperàvem.
Superat l'últim pendent de gespa veiem els grups que venen per la dreta des de sota del coll de Pondiellos i tenim ja a sobre nostre, la tartera descomposta que ens durà al circ dels Picos de las Argualas:
En el fons del circ encara hi resta neu. Malgrat tot no cal trepitjar-la, els grampons no sortiran de la motxilla avui. Aquí ens queden els últims 200m fins el cim per una forta pendent de pedra descomposta, semblant al tarteral final del Possets o de la Pica:
Un cop al cim (3051m) la recompensa són les vistes. Darrera nostre el circ de las Argualas amb el Pic de las Argualas (3046m) i el pic d'Algas (3036m):
A l'est el massís del Vignemal més enllà de les muntanyes de sobre Panticosa (al fons de la vall), i els tresmils de sobre Ordesa treient el cap entre els núvols:
Nikon D300, AF-S Nikkor 18-200mm f/3.5-5.6 G DX VR, f/8, 1/200s, ISO 200 (a partir de 8 fotos)
Cap al nord, l'impressionant cresta dels Infiernos i al fons cap al nord-oest l'encara pendent Balaitus (3144m):
Els infiernos són tres cims impressionats separats els dos primers per una cresta al mig de la qual la roca canvia sobtadament dels esquistos vermells de tota la zona a una roca blanca amb vetes que rep el nom de la Marmolada. Als seus peus tenim els estanys de Pondiellos d'un verd intens que posen l'última nota a aquesta espectacular vista:
Des d'aquest punt a l'oest, divisem en la distància el famós Midi d'Ossau (2884m) sobressortint entre els núvols:
I després de fer un mos es disposem a baixar amb la idea de menjar a baix. La tartera del Garmo Negro està força trepitjada i el corriol de pujada força descarnat de manera que relliscar és fàcil. La millor opció és baixar ''corrent'' pel recte deixant-se esllavissar buscant llengues de roques de mida petita i passar-ho bé una estona que després queda una baixada dura i sense pausa!
De baixada seguim el corriol en direcció al coll de Pondiellos deixant el Barranc de las Argualas a la nostra dreta i baixem finalment pel Barranc de Pondiellos fins el Circ de sobre la Mallata Alta:
Des de la Mallata Alta les vistes en direcció a Panticosa fan que valgui la pena treure un altre cop la càmera:
Nikon D300, AF-S Nikkor 18-200mm f/3.5-5.6 G DX VR, f/6.3, 1/250s, ISO 200 (a partir de 4 fotos)
Aprofitem la presència d'alguna Didalera (Digitalis purpurea) per parar un parell de minuts abans de deixar la Mallata Alta:
I arribem al cotxe després de 3 hores de baixada i un pèl rebentats!!
L'ascensió comença a l'aparcament de l'altre costat del pantà (~1650m) agafant un corriol sense indicacions que s'enfila en ziga-zaga pel costat dret del torrent de les Argualas fins la Mallata Baja de las Argualas, un prat alpí amb vistes privilegiades. Aquí s'acaba el bosc de pi negre i el sol comença escalfar l'espatlla.
El corriol tomba cap a la dreta per enfilar un pendent herbós que a finals de juliol està tapissat de tot tipus de flors:
Aquest corriol permet superar un ressalt rocós fins la Mallata Alta de las Argualas (~2200m).
En aquest punt el camí es bifurca i s'ha d'escollir si es vol pujar pel costat dret del circ que envolta la Mallata Alta superant les seves muralles per un corriol que s'enfila en pendents de gespa o si seguim el sender que entra al circ. Veient que els dos grups que portem davant escullen la primera opció, decidim seguir el de l'esquerra, entrant al circ. El corriol transcorre entre tarteres pel costat dret fins a sota del barranc de Pondiellos.
Un cop sota del pedregós barranc de pondiellos, descartem pujar-lo (una segona alternativa) i seguim cap a l'esquerra (la dreta en l'anterior fotografia) en direcció al barranc de las Argualas, enfilant-nos pels pendents herbosos entre les grades de roca per sobre d'aquest barranc. El corriol s'acaba perdent i tot sembla indicar que continua ja pel fons de barranc. Tot i així en aquest punt trobem un torrent d'aigua a la nostra dreta per on sembla possible pujar i superar l'última grada. I sí, és possible però amb una grimpada de II-III grau que no esperàvem.
Superat l'últim pendent de gespa veiem els grups que venen per la dreta des de sota del coll de Pondiellos i tenim ja a sobre nostre, la tartera descomposta que ens durà al circ dels Picos de las Argualas:
En el fons del circ encara hi resta neu. Malgrat tot no cal trepitjar-la, els grampons no sortiran de la motxilla avui. Aquí ens queden els últims 200m fins el cim per una forta pendent de pedra descomposta, semblant al tarteral final del Possets o de la Pica:
Un cop al cim (3051m) la recompensa són les vistes. Darrera nostre el circ de las Argualas amb el Pic de las Argualas (3046m) i el pic d'Algas (3036m):
A l'est el massís del Vignemal més enllà de les muntanyes de sobre Panticosa (al fons de la vall), i els tresmils de sobre Ordesa treient el cap entre els núvols:
Cap al nord, l'impressionant cresta dels Infiernos i al fons cap al nord-oest l'encara pendent Balaitus (3144m):
Els infiernos són tres cims impressionats separats els dos primers per una cresta al mig de la qual la roca canvia sobtadament dels esquistos vermells de tota la zona a una roca blanca amb vetes que rep el nom de la Marmolada. Als seus peus tenim els estanys de Pondiellos d'un verd intens que posen l'última nota a aquesta espectacular vista:
Des d'aquest punt a l'oest, divisem en la distància el famós Midi d'Ossau (2884m) sobressortint entre els núvols:
I després de fer un mos es disposem a baixar amb la idea de menjar a baix. La tartera del Garmo Negro està força trepitjada i el corriol de pujada força descarnat de manera que relliscar és fàcil. La millor opció és baixar ''corrent'' pel recte deixant-se esllavissar buscant llengues de roques de mida petita i passar-ho bé una estona que després queda una baixada dura i sense pausa!
De baixada seguim el corriol en direcció al coll de Pondiellos deixant el Barranc de las Argualas a la nostra dreta i baixem finalment pel Barranc de Pondiellos fins el Circ de sobre la Mallata Alta:
Des de la Mallata Alta les vistes en direcció a Panticosa fan que valgui la pena treure un altre cop la càmera:
Aprofitem la presència d'alguna Didalera (Digitalis purpurea) per parar un parell de minuts abans de deixar la Mallata Alta:
I arribem al cotxe després de 3 hores de baixada i un pèl rebentats!!
diumenge, 31 de juliol del 2011
Llum de nit
A quarts d'una de la matinada arribàvem a Sant Maurici. Ja era negra nit, l'última llum del dia feia estona que havia desaparegut i les muntanyes i núvols tapaven completament la tènue llum de la lluna. A simple vista només es distingien les estrelles i en prou feies les siluetes dels Encantats. No obstant, el que el nostre ull era incapaç de veure, la càmera si podia captar-ho amb una exposició adequada.
Des de Sant Maurici, el perfil de la Roca de l'Estany al centre de la fotografia
Silueta d'un pi negre mirant a l'est, cap a Espot
Sant Maurici mirant cap al Portarró (sud-oest) amb la silueta de la Roca de l'Estany a l'esquerra
Tot és qüestió d'exposar prou temps...
Des de Sant Maurici, el perfil de la Roca de l'Estany al centre de la fotografia
Silueta d'un pi negre mirant a l'est, cap a Espot
Sant Maurici mirant cap al Portarró (sud-oest) amb la silueta de la Roca de l'Estany a l'esquerra
Tot és qüestió d'exposar prou temps...
dijous, 21 de juliol del 2011
Pel Gòtic quan cau el sol
Aquests dies ennubolats en què l'última llum del sol entra des de l'oest per sota la capa de núbols, aquest il·lumina els edificis de Barcelona de tal manera, que permet obtenir aquests tons càlids a les parts altes i una exposició correcta de les zones a l'ombra, sense ''cremar'' el cel.
Deixo com a mostra tres fotografies fetes al barri gòtic: el carrer de Ferrant, la Plaça de Sant Jaume i la Plaça de Sant Iu.
Deixo com a mostra tres fotografies fetes al barri gòtic: el carrer de Ferrant, la Plaça de Sant Jaume i la Plaça de Sant Iu.
dilluns, 18 de juliol del 2011
Barcelona des de Collserola
Després d'un dia de pluges o vent és el moment per fotografiar Barcelona sense la boirina típica d'humitat i pol·lució!
Nikon D300, AF-S Nikkor 18-200mm f/3.5-5.6 G DX VR, f/8, 1/200s, ISO 200
Panoràmica obtinguda a partir de 7 fotografies
Panoràmica obtinguda a partir de 7 fotografies
diumenge, 17 de juliol del 2011
Un tomb per l'Eixample
Quant a cases singulars l'Eixample n'és una font inesgotable. Moltes de ben conegudes com la Casa de les Punxes o Casa Terrades (1905) de Josep Puig i Cadafalch a Diagonal, 416-420:
Carrer Roger de Llúria mirant a mar des de la Diagonal. El cel jugava a favor aquest dia!
En els darrers anys, al Passeig de Gràcia han sorgit alguns nous edificis poc mereixedors d'estar al lloc on estan i que amb més o menys gràcia han intentat adaptar-se al particular entorn modernista. Aquest, entre Mallorca i Provença al costat de Llobregat, va estar tapat durant la seva restauració-reconstrucció amb la imatge d'un edifici clàssic sobre la tela de les bastides (potser l'edifici original), un aspecte ben diferent al de la façana actual. Volien evitar el rebuig al disseny final? Encara es pot veure la imatge a les bastides si ens posem a l'StreetView del Google maps!
La casa Enric Batlló (1896) de Josep Vilaseca, es troba al Passeig de Gràcia cantonada amb Mallorca. Ara és l'Hotel Comtes de Barcelona (bé, Condes de Barcelona)
Una mica més avall al número 43 del Passeig de Gràcia, a l'Illa de la Discòrdia, trobem la Casa Batlló (1906), d'Antoni Gaudí.
I en la mateixa illa, la Casa Lleó i Morera (1902) de Lluís Domènech i Montaner.
L'Eixample és on trobem el gruix del modernisme a Barcelona que després d'anys de 'Barcelona Posa't Guapa' hem anat redescobrint juntament amb molts altres edificis que, malgrat quedar a l'hombra de les joies modernistes, donen un estil propi a aquest barri.
Carrer Roger de Llúria mirant a mar des de la Diagonal. El cel jugava a favor aquest dia!
En els darrers anys, al Passeig de Gràcia han sorgit alguns nous edificis poc mereixedors d'estar al lloc on estan i que amb més o menys gràcia han intentat adaptar-se al particular entorn modernista. Aquest, entre Mallorca i Provença al costat de Llobregat, va estar tapat durant la seva restauració-reconstrucció amb la imatge d'un edifici clàssic sobre la tela de les bastides (potser l'edifici original), un aspecte ben diferent al de la façana actual. Volien evitar el rebuig al disseny final? Encara es pot veure la imatge a les bastides si ens posem a l'StreetView del Google maps!
La casa Enric Batlló (1896) de Josep Vilaseca, es troba al Passeig de Gràcia cantonada amb Mallorca. Ara és l'Hotel Comtes de Barcelona (bé, Condes de Barcelona)
Una mica més avall al número 43 del Passeig de Gràcia, a l'Illa de la Discòrdia, trobem la Casa Batlló (1906), d'Antoni Gaudí.
I en la mateixa illa, la Casa Lleó i Morera (1902) de Lluís Domènech i Montaner.
L'Eixample és on trobem el gruix del modernisme a Barcelona que després d'anys de 'Barcelona Posa't Guapa' hem anat redescobrint juntament amb molts altres edificis que, malgrat quedar a l'hombra de les joies modernistes, donen un estil propi a aquest barri.
dimecres, 13 de juliol del 2011
El Racó Dolç
Només deixar un parell de fotografies fetes per al blog El Racó Dolç perquè hi suqueu pa amb l'olor!
Nikon D300, AF-S VR Micro-Nikkor 105mm f2.8G IF-ED, f/16, 1/160s, ISO 200, Flash
Nikon D300, AF Micro-Nikkor 60mm f2.8D, f/13, 1/100s, ISO 200, Flash
Pastes de Te
Macarons
dimarts, 12 de juliol del 2011
Lac d'Aumar
Afegeixo una panoràmica del Lac d'Aumar per complementar l'article anterior i que permet fer-se una idea del magnífic entorn en què es troba aquest llac!
La imatge és una composició a partir de 10 fotografies individuals.
La imatge és una composició a partir de 10 fotografies individuals.
Els llacs del Massís del Néouvielle
Ara fa uns dies, vam haver d'anul·lar l'ascenció al Néouvielle per indisposició d'un dels membres de ''l'expedició'' però no vam tornar amb les mans buides! En aquest racó del Parc National Des Pyrenées (França), als peus dels magnífics tresmils Estaragne, Campbieil, Pic Long i Néouvielle trobem una sèrie de llacs en un entorn, tot i que molt humanitzat, encara espectacular.
Per veure el primer llac no ens cal baixar del cotxe, la carretera arriba fins el mateix Lac d'Orédon. D'es d'aquest punt es distingeix la presa del Lac de Cap de Long, en direcció a l'Estaragne i el Campbieil.
Igual que a l'estany de Cap de Long, la presa i algunes construccions arran d'aigua li resten part de l'encant...
En direcció al Lac d'Aubert passem per Les Laquettes, una sèrie de llacs més petits en un entorn pràcticament inalterat, amb el Pic de Ramoun (3014m) observant-los.
Les seves aigües no poden ser més transparents!
Al final de la ruta trobem el Lac d'Aubert, on la majoria de turistes que han pujat amb els busos s'aturen per menjar i fer la migdiada! Aquests però, s'han pedut Les Laquettes i els racons que ofereix la pujada pel corriol que voreja el riu!
I al darrera ben a prop, el Lac d'Aumar, amb unes aigües cristal·lines!
En cas de necessitar un pla B, aquesta zona ofereix la possibilitat de passar una bona estona saltant de llac en llac!
Per veure el primer llac no ens cal baixar del cotxe, la carretera arriba fins el mateix Lac d'Orédon. D'es d'aquest punt es distingeix la presa del Lac de Cap de Long, en direcció a l'Estaragne i el Campbieil.
Igual que a l'estany de Cap de Long, la presa i algunes construccions arran d'aigua li resten part de l'encant...
En direcció al Lac d'Aubert passem per Les Laquettes, una sèrie de llacs més petits en un entorn pràcticament inalterat, amb el Pic de Ramoun (3014m) observant-los.
Les seves aigües no poden ser més transparents!
Al final de la ruta trobem el Lac d'Aubert, on la majoria de turistes que han pujat amb els busos s'aturen per menjar i fer la migdiada! Aquests però, s'han pedut Les Laquettes i els racons que ofereix la pujada pel corriol que voreja el riu!
I al darrera ben a prop, el Lac d'Aumar, amb unes aigües cristal·lines!
En cas de necessitar un pla B, aquesta zona ofereix la possibilitat de passar una bona estona saltant de llac en llac!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)